Camins de Pau

Podem aconseguir viure des de la Pau en uns moments on sembla que la violència es fa més i més forta?

I quan parlo de violència, no em refereixo tan sols a la física. Sinó també a la mental, que ens arriba a través dels pensaments dels altres, i que emetem també nosaltres, talment com fletxes fosques que es dirigeixen cap a les persones a qui tenim rancúnia, ens han molestat o ens han fet mal d’alguna manera. O potser. Simplement, perquè no han respòs com nosaltres volíem i esperàvem.

I també hi ha la violència emocional, ben visible a través de la ràbia. I menys evident, emmagatzemada en la culpa i el ressentiment. Una violència que ens fa mal, malgrat que no ens adonem.

Estem vivint uns moments molt tensos, difícils. On les agressions es troben a l’ordre del dia. I no tan sols al carrer, sinó en tots els estaments socials i en tots els càrrecs que s’ocupen. Siguin polítics, econòmics, judicials...

Sembla que les persones s’hagin tret les màscares i, sense importar-los les conseqüències, es creuen amb dret de criticar, insultar i agredir als demés, mentre ells es posicionen en el paper dels bons i de la víctima.

Hi ha molta manca de respecte i sembla que tot s’hi val.

Aleshores, davant d’això, què podem fer?

Podem deixar-nos arrossegar per aquestes actituds i fer el mateix. Encara que sigui a casa nostra i quan ningú ens escolti. O dissimuladament seguint un partit d’algun esport, on sembla que els crits i els insults estan permesos.

Però també podem reflexionar, respirar profundament i voler sortir d’aquesta espiral virulenta social que ens envolta.

I dic voler, perquè la voluntat ho és quasi tot. Ja que si realment volem, ho aconseguim.

Es diu que una persona ben connectada amb la seva Pau interior, i que ha aconseguit domar els pensaments i les emocions fins al punt d’assolir un estat de pau interior, de serenor i calma, es capaç d’influir unes 100.000 persones al seu voltant, i més i tot.

Imagineu-vos si fóssim 10 ó 20 les que realment aconseguíssim aquest estat interior. Multiplicaríem el resultat exponencialment!

Però com arribar a aquest estat interior ideal i sublim?

Nosaltres no som ioguis de la Índia o monjos budistes, per posar uns exemples.

Un camí per assolir la Pau Interior és a través del perdó.

Mireu, no es tracta de justificar els actes dels demés. Ni tan sols de voler-los canviar i portar-los al nostre terreny. Tampoc es tracta de posar l’altre galta i que ens vagin donant garrotades o insultant mentre ens quedem passius o paralitzats per la por.

Es tracta aprendre d’alliberar-nos dels conflictes interiors que ens ofeguen, que fan que la nostra ment racional s’enfili per les parets pensant tota mena de coses. Es tracta d’alliberar-nos de conflictes, tant mentals com emocionals. I aconseguir tenir una ment serena i calma. Ja que aleshores el nostre cos també funcionarà millor (en particular el sistema immunològic) i el nostre ésser deixarà d’estar influenciat pels conflictes. I qui diu conflictes, diu les noticies que ensenyen per la TV i la ràdio que només estan enfocades en la violència i la negativitat. Com si no hi hagués res més en el món!

Però en aquesta Terra som molts... som bilions d’humans. I molts de nosaltres volem viure, de veritat, des de la Pau.

Aleshores, hem de perdonar per aconseguir-ho?

És una bona manera de començar...

El ressentiment ens trenca per dins. Sobretot, trenca el chakra del cor, ens encongeix i ens buida. En cada trosset trencat dins nostre, una part de la nostra energia s’escapa. I perdem potencial i capacitat per aconseguir el que volem. Sigui uns estudis, una feina, una parella amb qui ens sentim bé o qualsevol altre cos, o tot alhora.

I actualment podem estar molt trencats! Molt més del que pensem!

Ja que és molt senzill acumular ressentiment.

Des de la mare o el pare que no ens deixaven fer alguna cosa de petits o joves. O una mestra que li quèiem malament. Potser discussions amb els germans, família o companys de feina. O potser amb algun veí, parella, o ex-parella.

La major part de vegades ni ens adonem que tenim ressentiment. Tan sols ens tanquem quan ens fan mal, i ens la “guardem”. O intentem oblidar-nos-en com si no hagués passat res. Però al cap d’unes setmanes o mesos, en una discussió, de cop surt aquell tema pendent que pensàvem que el teníem oblidat.
A més, ens eduquen per veure les altres persones com a rivals i despres ens diuen que hem de fer amics. Des de petits ens comencen a examinar, a avaluar, a etiquetar-nos. Ens ensenyen que hem d'anar amb cura perquè la gent ens pot fer mal. Aprenem a apartar-nos dels altres i de la natura. Aprenem a tancar portes a relacions o situacions que no sabem resoldre. Ens podem divorciar, separar i bloquejar persones en les xarxes socials. I com més va i més violència vivim, més mirem als demés de reull, amb desconfiança. I ens sentim insegurs de mostrar-nos tal i com som i de dir les nostres veritats mentre correm com esperitats amb el cotxe fugint de tota aquesta situació que no sabem com fer-hi front i que ens envolta cada dia.

També pot passar que ens enfadem sovint per qualsevol cosa. Que mai estiguem contents pel que tenim, que sempre pensem en el que ens manca i en el que no ens surt bé. En comptes de fixar-nos en tot allò bonic que hi ha al nostre voltant, en tot allò que tenim i en tot el que ens surt bé. I això és un reflex del nostre ressentiment interior. Des de fer un cafè al matí sense vessar la llet,  del plaer de dutxar-nos i de tenir menjar, roba, llibres i mobles cada dia a casa...

Al sortir de casa alcem la mirada per observar les núvols que viatgen pel cel tot flotant i saludant-nos? A la nit observem els estels i la lluna? O els arbres que ens creuem mentre anem a la feina o a comprar?

Potser pensem que no tenim temps per aquestes coses. Però són aquests petits detalls els que ens ajuden a començar el dia d’una manera o d’una altre. Ens ajuden a reconciliar-nos amb la vida o mantenir-nos atrapats i capficats en les nostres coses, que, normalment, alimenten preocupacions, pors, enveges i ressentiments. A més d’altres emocions.

Els humans des de fa segles juguem a ser deus, a dominar la matèria i jugar amb la vida de les persones i éssers vius a veure qui fa les bombes més fortes i mortíferes per esporuguir els altres i així sentir-nos més forts i amb més poder. 
Quan, realment, ja som deus... tots i cada ú de nosaltres som precioses consciències de llum que formem part inseparable de la Gran Consciència de Llum Còsmica, digueu-li Déu, si us agrada més. Tots som espurnes meravelloses de Llum. I talment com un holograma, les qualitats de Déu, d’aquesta Consciència Còsmica preciosa, Eterna i Infinita, són dins nostre. I el perdó ens ajuda a retrobar-les... ens ajuda a retornar a la condició de déus... a transmutar la vida, la nostra. A canviar les situacions que vivim en les quals estem atrapats, repetint-les una i un altre vegada. El perdó ens ajuda a dissoldre karma, (entès com aprenentatges pendents), a sortir de la roda kàrmica com s’anomena moltes vegades. I retornar a la nostra Consciència Única, preciosa i meravellosa, d’humans amorosos i creadors. Tots som capaços de modificar la vida. Però la nostra. I des d’aquest estat interior transmutat, contribuirem en les persones al nostre voltant.

Els humans també fa molts segles que busquem la immortalitat. I es fan moltes coses per aparentar més joves i deixar d’envellir. Busquem la vida eterna. I la confonem amb viure físicament per sempre... us imagineu vivint 300, 500 o més anys sense parar? Potser tal i com està el món ara no és el més recomanable...

Però, els humans som immortals... la nostra ànima no mor quan ens desprenem del cos físic. I el nostre Esperit de Llum i Amor continua bategant el seu alè de vida creant vida un cop fora del cos... ja que és infinit i etern. Mai mor. El seu alè preciós contribueix a crear vida, a mantenir la vida a la Terra i a tot l’Univers. Forma part de Déu i és Déu (o Consciència Còsmica de Llum i Amor). El nostre Esperit amorós mai s’ha separat dels seus orígens. I continua sent una part de déu malgrat que nosaltres, conscientment no ens adonem.

Però en la mesura que practiquem el perdó de cor, sincerament i sense esperar canviar l’altre persona, sinó només a nosaltres mateixos, reconnectem amb la nostra immortalitat. I ens sentim eterns... és aleshores que aprenem a viure. I a adonar-nos que tots els atributs que busquem a fora, es troben ja dins nostre.

Si practiquem molt el perdó podem transcendir el cos, viure molts anys envellint amb prou feines. Però aquest no és un objectiu humà. Sinó el retornar a la nostra immortalitat interior, autèntica i sincera, percebent el cos com un vehicle preciós per aprendre i retornar a la unitat interior. Però sense identificar-nos amb ell, ni atrapar-nos-hi.

El perdó atura la ment frenètica...

Ens porta al present, a reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i amb la vida.

Ens harmonitza el cos potenciant el sistema immunològic.

I ens uneix interiorment... sanant ferides i trencaments interiors.

Ens ajuda a abraçar-nos i retrobar-nos. I a estimar-nos de veritat i estimar la Vida.

Quan perdonem de veritat a una persona (i a moltes!) retrobem una part de nosaltres mateixos... retrobem la part de la nostra Essència de Llum que s’havia desconnectat de nosaltres al allunyar l’altre persona de nosaltres. Perquè, al allunyar algú de la nostra vida (sigui de fets, paraules o pensaments), distanciem la seva Essència de Llum de la nostra. La neguem i no la volem veure. I amb aquesta actitud neguem i separem de nosaltres la vibració que la seva essència de llum representava en nosaltres. I ens buidem i trenquem.

Cada vegada que no perdonem, un trosset de la nostre essència de llum s’allunya de nosaltres.

I amb el pas del temps, i dels segles, aquesta actitud fa que ens buidem més i més. Que el nostre cor trencat anheli retornar a la unitat. I aleshores naixem envoltant-nos de les persones amb qui tenim més “deures” pendents... manca perdonar-les i demanar-les perdó. Però moltes vegades no ho veiem. I fugim d’aquest entorn... fugim i fugim... i fugim de nosaltres mateixos. ens desconnectem més i més de la vida i ens sentim petits, buits, malats i poca cosa. On els esdeveniments exteriors ens poden i ens atrapen, siguin els que siguin.

En la mesura que ens aturem i respirem profundament unes quantes vegades podem començar a fer una llista de persones amb qui tenim coses pendents... i podem començar a perdonar. Del nostre cor al seu...

Podem escriure en un paper tot allò que ens han fet i com ens sentim. I després el cremem o el trenquem i l’alliberem.

Podem utilitzar el color violat per perdonar i transmutar.

Com també podem demanar perdó... a l’aigua per tot el que li fem... a l’aire per tot el que el contaminem... a la Terra... a les plantes i als arbres... ja que en realitat, ens ho estem fent a nosaltres mateixos.

I poc a poc, podem reconciliar-nos amb la vida i amb nosaltres mateixos... i ens acostarem, cada dia una mica més a la nostra condició de déus... ens sabrem immortals i poderosos. Sabrem que podem influir en la nostra vida i canviar-la. Pel nostre benefici, però també pel benefici de tots.

Si volem un món en Pau, cal començar per nosaltres...

A beautiful poem

Today I found this beautiful poem that, for me, has a lot of significance...

“Daring to live means

daring to die at any moment

but also means daring to be born,

crossing great stages of life in which

the person we have been dies,

and is replaced by another

with a renewed vision of the world,

and at the same time realizing that

there will be many obstacles

to overcome before we reach

the final state of Enlightenment.”

Arnaud Desjardins

Escoltar... Quantes orelles tenim?

Aquest any 2019 és un any de deixar anar, alliberar, transformar, aprendre i madurar de cara al 2020 (cita de l’astròleg Pablo Flores). És un any amb 5 eclipses, tres d’ells solars on l’energia de Capricorn està sempre present; i els altres dos són lunars. Un el proper dia 20 de gener, sota el signe de Capricorn. Un signe de terra, d’estar present en el propi cos, de prendre un contacte més profund amb la Mare Terra i la Natura i d’aprendre a escoltar-la, entre altres coses.

Una lliçó molt important és la d’aprendre a escoltar amb profunditat, sense por per allò que sentirem, que percebrem, tant de nosaltres com dels altres. És aprendre a submergir-nos des del cor en el teixit invisible que formen les melodies del tots els éssers vius. I obrir el cor per escoltar-los i ser escoltades. I així contribuir a crear aquest teixit sonor meravellós, creatiu i lluminós, talment com si fos una partitura multidimensional preciosa.

I per això, cal aprendre a escoltar-nos a nosaltres mateixes, primer de tot. A rendir-nos des del cor per creuar la divisió que ens separa i allunya de “l’altre”. Entès com les parts del nostre ésser que hem abandonat, negat, amagat o apartat de nosaltres per múltiples raons. Potser perquè sentíem que no valien la pena, que no ens ajudaven a col·locar-nos dins la societat actual ni ser acceptades. O potser per culpes, pors, enveges o ràbia. En qualsevol cas, al separar-les de nosaltres, vam crear amb les pors, inconscientment, un espai interior de separació. Amb les pors vam crear una buidor, talment com les fosses que rodejaven els castells medievals que després s’omplien d’aigua, separant allò que no volíem recordar o mantenir viu dins nostre. I potser aquesta buidor l’hem anat omplint de tristor amb el pas del temps. Fet que ens fa difícil escoltar-nos i escoltar els altres. Siguin aquests humans, animals, plantes o el Sol i les estrelles...

Fa uns dies al matí mentre feia una petita meditació donant-me el sol a la cara (feia fred, així que he optat per asseurem davant una finestra on donava el sol), tant bon punt he tancat els ulls he sentit l’energia del sol com m’arribava al front, al sisè chakra, i hi penetrava dolçament. Era una energia lluminosa, i també sonora que es manifestava en forma de pentagrama amb notes musicals... i tal i com entrava dins meu es transformava en una melodia vibrant i plena de vida. Veia com la melodia del sol teixeix un entramat sonor amb tots els éssers vius. Un preciós entramat on els sons del sol penetren i amplifiquen els sons de tots els éssers vius fent-los més lluminosos i vitals, amplificant-los per tal que aquests poguessin irradiar al seu voltant la seva pròpia melodia amb més força i fos sentida... percebia com les melodies de les plantes i els arbres s’amplificaven i s’unien a la del sol creant tot un teixit harmònic i melodiós que s’escampa arreu del planeta i més enllà, a les estrelles i galàxies. Com si fos la veu de la Terra.

També hi eren els animals, cada ú aportant la seva cançó única. I els humans. Però nosaltres creàvem pertorbacions. I en comptes d’unir la nostra melodia preciosa al teixit sonor de la Terra, l’apagàvem i el pertorbàvem amb la nostra presència. I he vist que era degut a que amaguem la nostra essència de llum. Amaguem la nostra melodia interior per por, o perquè pensem que no som valuoses i no mereixem contribuir.

Veia que, si deixem anar i ens alliberem de les cuirasses que hem creat per protegir-nos del món, la nostra melodia podrà projectar-se cap enfora i unir-se a totes les altres melodies que ens envolten i que no sentim amb les orelles. Ja que només poden ser escoltades amb el cor...

Perquè tots els éssers del món volen ser escoltats... els rius i les muntanyes, el vent i la brisa entre les branques dels arbres, les onades del mar i els cants del ocells. I tots els éssers humans, siguin com siguin i vinguin d’on vinguin. Tots i cada ú de nosaltres necessita ser escoltat sense judicis ni crítiques. I ser valorat pel que és. Pel que som i tal i com som. És important honorar-nos tal i com som a cada moment, cada dia.

I les nostres veus interiors també clamen ser escoltades. Clamen que, des del cor, i amb humilitat i coratge creuem les barreres que hem creat per així reconèixer-les... i reconèixer-nos. D’aquesta manera ens serà més fàcil creuar barreres cap els “altres” i escoltar-los. Ja que tota vida és sagrada i té un motiu per existir. Inclús encara que tingui una energia de molt baixa freqüència.

I en la mesura que deixem d’amagar-nos de les nostres imperfeccions, deixarem de jutjar les dels altres. I ens serà més senzill acostar-nos-hi i obrir el nostre cor cap a elles/ells. I honorar-los en comptes de tenir por. Ja que la por es creada per les idees socials que ens diuen que el de fora és dolent, que el desconegut és dolent o ens pot fer mal. I aleshores aprenem a témer el món exterior pensant que és dolent i que ens farà  mal... i justament és el que acabem creant... societats basades en les pors, la violència, els judicis i les crítiques.

Però si dissolem barreres i separacions interiors i exteriors podem aprofundir i submergir-nos en el teixit meravellós de l’Univers on tots i formem part. Un teixit que  no coneix fronteres ni separacions entre religions, races o gèneres. I aleshores serem capaços d’escoltar les melodies de la natura i parlar amb les plantes, els animals i tots els éssers vius. I adonar-nos que la vida és molt més del que veuen els nostres ulls i escolten les nostres orelles.

Però amb quines orelles escoltarem les melodies precioses que ens envolten i les nostres mateixes? Dins la matriu, en les dones, i en el hara o tan-tien en general per a tots, siguem dones o homes, hi ha una orella molt especial que ens obre a mons subtils i sonors a través del segon chakra, quan aquest està connectat amb el chakra del cor. I és amb aquesta orella interior que som capaços d’escoltar tots aquells sons inaudibles que ens envolten. És una orella profunda, situada dins nostre, que potser hem protegit o amagat. Però que podem recuperar si volem.

I si, a tot això, practiquem la Gratitud cap a la Terra, la Natura, tots les éssers vius i cap a nosaltres mateixes per ser aquí, en aquests moments de la nostra història, valentes i plenes de decisió per contribuir als canvis que s’estan produint, i que s’aniran produint a partir d’ara i fins el 2050, principalment. Estarem aprenent l’art de crear connexions còsmiques entre tots els éssers, vivint el present sense obsessionar-se pel passat ni pel futur. Sabent que tots som Ú. Ja que aquesta unitat va més enllà de qualsevol estructura econòmica, política, educativa o social de qualsevol tipus, ens abraça dolçament i ens estima.

I si no sentim aquest amor és perquè ens hem desconnectat d’ell. I si sentim que no som valuoses és perquè ho pensem, no perquè sigui veritat.

Mentre el teixit amorós (li podem dir Déu, Energia Universal, Gran Misteri...) que ens envolta continua estimant-nos. I malgrat que considerem que no mereixem ser estimades, aquest Amor ens continua estimant, aquí i ara, i sempre, dient-nos: “Encara que  no em sentis, soc aquí, al teu costat i t’estimo. I m’agradaria que despertessis i em sentissis... m’agradaria que sentissis la meva abraçada i així tornar a ser Ú”.

Aquest Amor té molta paciència, perquè és infinit i etern...